Una gran paròdia de les convencions teatrals que alhora és explícitament una fascinant celebració del teatre.

Opereta Imaginària arribarà a Lloret el 24 de maig, després de fer temporada a la Fundació Joan Brossa. Amb la direcció d’Albert Arribas, recent guardonat amb el Premi Crítica Serra d’Or d’Arts Escèniques 2025, i un repartiment extraordinari format per Mònica Almirall, Màrcia Cisteró, Oriol Genís, Antònia Jaume, Roosevelt Jimenez i Griselda Ramon. La peça es construeix com una experiència coral que posa en relleu la força de la paraula dita, la presència escènica i la dimensió física del gest. Lluny d’una narració convencional, la posada en escena proposa una successió d’imatges i situacions on la paraula esdevé matèria viva, oscil·lant entre el lirisme, la paròdia i el pensament crític.

Aquest projecte que teniu entre mans és un somni llargament somiat, madurat, que vol acostar una teatralitat radicalment poètica i artísticament compromesa, amb un treball actoral essencialment popular, còmic, generós i vertiginós.

Albert Arribas

Fitxa artística

Autor de L’Opérette imaginaire : Valère Novarina
Direcció, traducció i adaptació: Albert Arribas
Música original: Lucas Ariel Vallejos
Intèrprets: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró, Antònia Jaume, Oriol Genís, Roosevelt Jimenez i Griselda Ramon
Il·luminació: Marc Salicrú
Vestuari i caracterització: Manuel Mateos
Ajudanta de direcció i tècnica companyia: Aurembiaix Montardit
Producció executiva: Centaure Produccions
Fotos de l’espectacle: Pere Cots
Fotos prèvies: Nereis Ferrer
Foto cartell: Pablo Bernal Pena (fotografia), Manuel Mateos (estilisme i edició) i Relda (caracterització)
Teasers: Aurembiaix Montardit
Producció: Centaure Produccions i Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa
Amb el suport de l’ICEC – Departament de Cultura Generalitat de Catalunya
Amb el suport de Teatre de Lloret

Valère Novarina

El suís Valère Novarina és uns dels grans autors del teatre europeu. La seva escriptura connecta com ho fan poques la lúdica dimensió popular de l’art escènic amb la irreverència radical d’una poètica avantguardista. I això és així perquè, per damunt de tot, per a Novarina els actors són centaures que —gràcies a la màgica simbiosi entre cos i paraula— encarnen el vertigen de l’existència humana amb una fugacitat del tot magnètica.

En aquesta versió de L’Opérette imaginaire de Novarina, Centaure Produccions porta a escena una obra cabdal del teatre europeu de la mà d’un repartiment de luxe.

Sobre l'Opérette Imaginarie

Què és una opereta? És un diminutiu. Una forma més curta, a la qual s’ha tret tot el greix teatral, un drama tan concentrat que es despulla del sentiment humà. L’opereta s’aconsegueix per erosió: en queden les restes sòlides, les arestes rítmiques, l’estructura, les emotives restes humanes. A l’opereta, l’home commou per la seva absència: «Reconeixereu els ossos humans perquè portaven ulls». Música que puja i baixa: una opereta trasbalsa. Al terra de l’escenari, esvalotada, la música floreix on menys s’espera; el cant inesperat suplanta la paraula, com una primavera sobtada… Per què canten els que canten? Canten perquè menteixen? Canten d’emoció? Canten per lapsus? Es menteixen tot el que canten? O, per contra, són Marrans que diuen amb música tot el que no se sent amb paraules? L’acordió els sospira: ni déu ni amos. L’opereta, sempre plena de foc, té com a tornada la frase d’Arthur Cravan: «És més meritori descobrir el misteri en la llum que en la foscor».

Sobre l'autor

Nascut a Chêne-Bougeries (Suïssa) el 1947, Valère Novarina ha desenvolupat una prolífica carrera com a escriptor i director d’escena, però també com a dibuixant i pintor. La seva obra dramàtica ha reinventat la relació de la paraula amb l’actor i amb l’espai que aquest habita, i ha creat un univers propi basat en els metallenguatges artístics. Com ell mateix ha explicat, al seu teatre “l’única cosa que t’ha de conduir, de moure, és el moviment del verb; l’única cosa que cal seguir és el pensament que demana respiració”.

D’entre les seves peces teatrals destaquen títols com Le Drame de la vie (1984), Le Discours aux animaux (1987), L’Opérette imaginaire (1998), L’Acte inconnu (2007) i La Quatrième personne du singulier (2012) i els assaigs Lettre aux acteurs (1979), Pendant la matière (1991), Devant la parole (1999) i L’Envers de l’esprit (2009). Les seves obres s’han estrenat regularment als principals escenaris de França, en grans teatres com la Cort dels Papes d’Avinyó, la sala gran del Théâtre de la Colline o el Théâtre Odéon. Al llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos premis i distincions a França, entre els quals destaquen el Grand Prix du Théâtre de l’Académie Française (2007) i el Prix de Littérature Francophone Jean Arp pel conjunt de la seva obra (2011).

Sobre el director

Albert Arribas és director escènic, dramaturg i traductor teatral. Els seus treballs s’han exhibit en espais com el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, La Seca – Espai Brossa o el Teatre Akadèmia, i en festivals com el Grec de Barcelona, el Temporada Alta de Girona o la Mousson d’Eté a França.

Entre els seus darrers muntatges com a director escènic destaquen Al contrari!, de Lluïsa Cunillé (Sala Atrium, 2024); El gos, de Lluïsa Cunillé (La Gleva, 2023; Premi de la Crítica a millor espectacle de petit format); Beuarra, d’Albert Balasch (La Gleva, 2022); Cadires, de Mont Plans i Oriol Genís (Teatre Goya, 2022); Licaó. Apologia del desig, de Dimitris Dimitriadis (Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures, 2022); Acis & Galatea, de G. F. Händel (Teatre Auditori de Sant Cugat, 2021); El jardí, de Lluïsa Cunillé (Sala Beckett, 2021), els espectacles de la pentalogia #SR, dedicada a Santiago Rusiñol, Orationibus #SR (Sala Hiroshima, 2018), Annus irritabilis #SR (TNC, 2018) i Illud Mysticum #SR (Sala Hiroshima, 2019); Actes obscens en espai públic, de Davide Carnevali (TNC – Grec Festival de Barcelona, 2017); F.R.A.U., a partir del Quadern del frau d’Albert Balasch (Grec Festival de Barcelona i Festival Temporada Alta, 2016); Vergonya eterna, sobre l’escàndol d’Àngel Guimerà a l’Ateneu Barcelonès (en col·laboració amb Ferran Dordal, Ateneu Barcelonès, 2016); Selecció (La Seca – Espai Brossa, 2015); i Sala de miralls (TNC, 2014), a partir dels últims dietaris de Feliu Formosa.